i llevaria fruits d'una rara dolcesa,
seria fidel als camins que et solquen la pell
i als rius secrets que et travessen l'entranya.
Si fossis mar manllevaria el vent
per desvetllar-te remotíssims ecos.
Si fossis pluja et rebria tot nu.
Si fossis bosc estimaria l'ombra.
Només et tinc a tu. Covardament
t'invoco a plena nit amb les mateixes
paraules que temps ha. La lluna és groga
i em xucla el moll dels ossos. Tu retornes
com un record de mi mateix i em cauen
dels dits a terra, lentament, les restes
del temps caduc que he viscut sense viure.
Ara és l'hora vermella dels guerrers.
Marca la cera nova amb els dits lentíssims.
Estén-te a terra, acull-me.
Sense el teu foc cap foc no em vivifica.
Retorno a tu i els passos em ressonen
com si inventés camins per dins un claustre."
"Sempre és precari l'equilibri dels mots,
i molt més ara que tens la pell tan prima
i els ulls massa quiets i recelosos,
ara que cada roc és com una muntanya
i un cop de vent sobtat, un crit, un batre d'ales
alcen de nou el mur i et desalenen.
Sempre és precari, a voltes trist i tot,
l'equilibri dels mots, però hi retornes
i és l'única finestra que se't obre
damunt la pell del mar, l'eix invisible
que et contrapesa aquesta baluerna
del cos, feixuc de níquels i foteses."
PAS DE DANSA
"Tinc el capvespre i tinc paraules dures
com absència, fosca, solitud.
Tinc Paraules urgents: neguit, camí,
i una blana sentor de margarides.
Tinc papallones, cargols marins
i records esfullats, melangiosos.
Tinc una boira fina al fons dels ulls
i les mans tremoloses. Tinc silencis
i paravents i un balancí de boga.
Tinc una cigarreta que es consum
i un fosc desig de viure. Tinc paraules
balderes i tinc dies de paper
sense cap mot escrit i tinc misteris
indesxifrables. Tinc un gust d'arrels
a dins la boca i, a les mans, ortigues.
I tinc la mort que em mira fit a fit
onsevulla que giri la mirada."
Miquel Martí i Pol
